PROU

---

   Sé que no devia haver-ho fet. Però ara ja està. No hi ha tornada enrere. És impossible.

   Ara és quan vénen els remordiments. Ara me’n penedeixo de tot. Ara penso que tal volta hi havia una altra sortida, que aquell no tenia cap ni una culpa de res per a que jo ho pagués d’aquesta forma. De totes maneres m’he de resignar. No tinc cap altra sortida.

   Ara sento com si milers d’ulls estiguessin mirant-me el clatell, i a la vegada, assenyalantme amb el dit, tot dient: - Culpable, culpable! Monstre! -, i em sento un mal parit.

   És dura aquesta existència, basada en materialitzar els instints més baixos dels éssers humans, de fer realitat aquelles ambicions, enveges, o manies alienes que creen enemics i que fan que quelcom es senti amenaçat en tot moment i arribi fins a mi per a que poso fi a la seua por. I jo, simple esclau d’aquell que em contracta, he d’acomplir la meua missió, que no és altra que la que abans he esmentat.

   No diré el meu nom, ja que no vull que ningú ho sàpiga. M’avergonyeixo de tot el mal que he fet, i no vull que ningú cregui que he sigut una persona, sinó que simplement recordin els meus fets i em diguen lacra social, monstre, o com sigui pertinent. M’agradaria demanar disculpes als pobres desgraciats que han acabat pagant les conseqüències, però tot és poc. L’únic que puc fer és tallar d’arrel.

   Hauria d’haver arribat abans a aquesta conclusió. He sigut massa cruel durant massa temps, i he destrossat massa vides com per a tenir el dret de ser tractat com a persona, ja que no m’ho mereixo. Havia recorregut a les drogues per a poder superar cada cop que duia a cap el meu treball. Però avui ha sigut el dia que he pensat: Per a què? De què hem serveix el meu treball si no puc viure tranquil? Val la pena viure per treballar? Jo crec que no. Això no és viure. Tampoc ho és si m’he de fer un còctel de pastilles cada dia, quan m’alço de dormir (o el còctel de pastilles que m’he de prendre per poder conciliar el son).

   I avui ha sigut el dia que he pensat que ja n’hi ha prou. Que no té preu tot el que he fet i, al mateix temps, tot el que he desfet. No hi ha càstig al món que se’m puga aplicar, ja que he sigut massa despietat i cruel, i no m’agradaria deixar aquest mode de vida i oblidar-ho tot, ja que em pareix molt més cruel encara: oblidar. Com diu el famós eslògan: - Ni oblit, ni perdó! -. Doncs això mateix, ni oblit, ni perdó.

   Vaig a fer justícia per tots els meus crims.

   Vaig a eradicar la plaga des del seu origen: jo. La mateixa parabellum que ha acabat amb la vida de tants innocents farà el mateix amb mi. Seré l’únic que realment haurà merescut rebre la seua bala.

Click.