COSTUMS DE LA JANA

Recordant festes i personatges

Pere Simó Vallés

---

   Abans d’estendre’m en enyorances i records, vull felicitar a la nova Junta de l’Associació per la seua empenta al front de la mateixa, ja que en poc de temps han recuperat la “Foguera de Sant Antoni en la Plaça”, amb un èxit sense precedents. Dies passats han fet el mateix en el dia de Carnestoltes. Emocionant va ser veure la desfilada pels carrers del poble a la colla de “Panxuts” precedits per “L´Agüeleta de Bastos” i tots el xiquets del poble.
   Referent als “Panxuts” són uns personatges típics dels Carnestoltes del nostre poble, jo diria únics perquè no tinc constància que es disfressaren els pobles del contorn de esta manera. L’única cosa que vaig trobar en falta van ser los “Dens de Pataca” que tan de por donava als xiquets.
   Els únics Carnestoltes que jo recorde de disfresses va ser en 1949, que vaig vore als “Panxuts” i a “L´Agüeleta de Bastos”.- Era alcalde José A. Ferreres Segarra, que va ser anomenat el dia 11 de febrer de 1949 i cessat , el 8 d’agost del mateix any. Com es veu un mandat molt curt i una de les causes van ser les disfresses de Carnestoltes, ja que en aquella època estaven prohibits i el bon home no en va fer cas i per una xivatada d’algú del Govern Civil li costa el càrrec.
   Pel que jo vaig sentir a les persones majors, a primers de segle passat el dia de Carnestoltes era un deler per vore als “Panxuts”. Eren molts i recorrien tot el poble anaven de taverna a taverna, sempre acompanyats pels xiquets que eren abundants. Hi havia “Panxuts” de solera que feien respecte per la seua alçada, i aquí entra en joc el meu personatge.
   Ramón Gauxax Verge “Ramón del Rull “ (1889- 1996). Era un home de gran alçada per l’època, perquè jo diria que mesurava 1,85 metres. Una vegada mes he de dir que jo passava moltes hores en el carrer del Pou Nou que era on vivia el tio Ramón del Rull al que me unia una bona amistat.
   Jo de xicotet parlava poc i escoltava molt (al revés que ara) per això el tio Ramón em contava coses de quan ell era jove, per que jo li escoltava. Em va contar que molt jove se’n va anar a treballar a França. Després entra de mosso per al senyor Juanito Gil d’Alcanar i allí va protagonitzar una gesta que encara avui es parla. Va ser que una nit estant en la taverna van establir una aposta que consistia que ell pujaria en carro pelat al Remei en la condició que s’asseuria un home a l’eix del carro, i es van jugar una unça d’or, o el seu equivalent en plata que eren 16 durs. I el tio Ramón va guanyar.
   Mes tard va anar al servici militar al Marroc i allí li va succeir el més gran que li pot passar a un home, ser un heroi. Ell em va contar que era mulater d’una bateria, o siga que en mules portava la munició a els canons. Un dia pujava amb els muls a la bateria i a l’arribar a la posició no va trobar ningú. Els moros s’acostaven a menys de 200 metres i el al vore’s perdut va carregar un canó i va disparar. El capità de la bateria que no es trobava molt lluny torna al lloc i entre els dos van salvar la posició. Al dia següent van eixir en l’ordre del dia. Al capità el van condecorar i al tio Ramón li van donar un mes de permís. Però els companys que sabien la veritat li van compondre uns romanços, que era molt usual en l’època (llàstima que només record el començament)


   Després de totes estes peripècies va tornar a La Jana i li entra l’afició a disfressar-se de “Panxut”. Vull acabar fent un record del “dia de la cassola” o siga el dimarts després de Carnestoltes. El dit dia era costum de molt antic que al migdia es banyara amb aigua a tothom que estava a tir durant una hora, mentre els xiquets tapats amb un sac, i el que podia se penjava un collar de cascavells al coll, donaven voltes per tots el carrers i quan s’acabava l’hora, els esperava la cassola d’arròs en pilotes.